De petit el pare li havia mostrat el que quedava del Sant que venerava perquè l’avi també ho havia fet. Era una tradició familiar que volia que continues. Eren simplement uns dits i la ma dreta el que hi havia en una vitrina de l’església del poble on, de jovenet, passava els estius. Tant i tant li parlava d’aquest Sant que el nen li dedicava les pregàries de cada nit abans d’allitar-se. Però lamentava que només hi hagués un fragment, un tros de fusta amb pintura descolorida.
Quan va ser adult, havia acabat la carrera d’advocat i presidia un Banc reputat, seguia pensant en el Sant de la família. Anava de tant en tant al poble de la infància i visitava l’esglèsia i el fragment de la ma dreta que el pare li mostrava amb tanta devoció. En una d’aquestes visites va tenir l’idea.
Va contractar el millor restaurador i li va exposar el projecte: reconstruir el Sant. Malgrat les evidents dificultats, el restaurador va acceptar per dos motius: el repte que representava i la quantitat de diners que l’acabalat advocat posava a la seva disposició sense límit de temps.
Aquest el visitava freqüentment per veure com cobrava forma el que seria una estàtua de Sant. Aquells dits i ma ja eren als braços i el cos. Més tard les cames, tot ell cobert per un vestit de sant que el restaurador havia estudiat en nombrosos llibres religiosos. El rostre era d’un home adult amb barba canosa, nas lleugerament aquilí, ulls blaus, llarga cabellera que li tombava sobre les espatlles. L’advocat va presenciar l’última col.locació i instal.lació del Sant a la més lluïda capella de l’esglèsia del poble. Amb gran festivitat. Després, l’advocat va marxar cap a la ciutat amb el deure complert i l’oblit a mig camí.
Una nit va tenir un somni que el va capficar: el Sant, amb magnífica presència, li va dir: “ho has fet de bona fe, però si sabessis quins mals de cap m’has donat. Tothom demana allò que no te i jo no sé com sortir-m’en. Valia més que haguessis deixat els dits on eren, fillet. No t’havies de posar on no et demanaven. Perquè, saps? No m’has fet cap favor!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada