El pou

A un racó del gran jardí la silueta del pou.
En mig d’arbres frondosos i arbusts grisencs.
No és com els altres. Es un pou sense fons.
Així ho diuen els homes vells del poble.
El poble és molt a prop d’una petita ciutat.
Tothom, també, coneix el pou sense fons.
Qui, curiós, s’ha ficat al pou no ha retornat.
Ara té per tot arreu la reputació de pou maleït.
La gran casa i el jardí és d’una família rica.
Grans i petits passen estiu i festes llargues.
El fill entremaliat i els amics juguen al jardí.
Al costat del pou encenen un cigarret.
I parlen del pou maleït. I no ho creuen.
Estan asseguts al brocal del pou maleït.
“S’hauria de veure” diu un dels nens.
“Sí, és clar, s’hauria de veure” diu l’altre.
“No s’hi pot baixar”, diu el tercer, poruc.
Van a beure aigua fresca de la cisterna.
Miren per la porteta i no veuen el fons.
“No té fons la cisterna” diu el fill trapella.
“Veritat, no te fons” diu el nen poruc.
“Tornem a veure el pou que no té fons.
Després de la conversa no saben si té fons.
El fill trapella diu: “Sí, s’hauria de veure”.
Tots diuen: “Tu ets l’amo del pou. Ves-hi!”
El fill entremaliat trau pantalons i sabates.
El nen es llança al pou. El silenci fa por.
Els nens van corrent cap a les seves cases.
Al capvespre els pares busquen el fill.
El criden, miren entre arbres i arbusts.
L’endemà la policia troba el nen al pou.
Un garfi punxent li ha travessat el cor.
El fill trapella no ha sabut si tenia fons.