El parc era magnífic i el sol encara l’embellia.
El sol sorgia de repent sobre el parc de l’estiu.
El parc era silenciós, solitari aquell moment.
El sol escalfava ja en aquell moment i era solitari.
Sol el sol fins a mitja tarda cada dia de l’estiu.
A mitja tarda les mares i els menuts de la família.
Les mares enraonaven i els menuts jugaven.
Petits jocs amb figuretes i algun joc de plàstic.
Tots anaven a la tasca abans que el sol declinés.
El sol, en declinar, allunyava mares i infants.
El parc perdia bellesa quan el sol no era al parc.
Els llums bruts per la pols no ferien la foscor.
Era la nit. Com cada dia. Com cada dia més aviat.
Uns nois feien cridòria al costat fosc del parc.
Bevien de llaunes de plàstic com les joguines del nens menuts.
Van caure en silenci en veure apropar-se una difusa silueta.
Era una noia que, amb pressa, anava cap a casa pel parc.
La noia a prop. Els nois escridassats la convidaven a beure.
La noia tenia pressa. La mare l’esperava, havia dit i redit.
Un noi la va agafar pel braç. La noia va sentir el dolor.
Els altres, begudes als llavis, la van agafar per on podien agafar.
La brusa, els pantalons, estripats per la ma agitada dels nois.
La noia cridava i plorava. Els nois excitats. La noia al terra.
La noia cridava i plorava. Els nois exasperats. La van pegar.
Es va aixecar i va tornar a caure al terra. Era una pedra.
Al cap. Va caure i els nois van fugir. No tots. Un noi la mirava.
El noi al seu costat. La noia quieta. El noi va jaure arran la noia.
El noi volia donar-li escalfor. La noia immòbil, el fred al cos.
El noi volia donar-li vida amb l’escalfor. La noia immòbil.
La noia immòbil malgrat l’escalfor que ja no era per a ella.
Els primers vianants van veure al parc la jove parella.
I, al poc, van comprendre i van fugir del parc per advertir...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada