Violació

Feia tres anys que estava casada i no coneixia l’orgasme. Al marit li agradava el sexe i el practicava tant com podia. La dona era de família tradicional. La mare, les tietes, l’havien previnguda contra els homes que, deien, només busquen el plaer. Havia de ser una casta casada. L’home li feia l’amor en la posició del missioner. La dona cara enlaire, una dolorosa penetració, i a la espera de la ejaculació per acabar. Mai el marit l’havia vist nua. Roba a sobre li digué la mare. Cap plaer per a ella. Poc per a l’home.

L’home tenia amics, però no en parlava. La dona tenia amigues, però eren com ella. Feien el sexe, uf. Per això ella feia el sexe uf. S’ha de dir que li agradava la dolorosa penetració. I res més. No la buscava ni en discutia. La llet tèbia de l’home, acabada la sessió, anava cap al bidet. Ben rentada també l’havia advertit la mare. Tornava al llit i, al poc, dormia profundament. L’home, ulls oberts, no sabia per on anar. Li feia la carícia. No, que em fas mal, repetia la dona, cames ben serrades. Així anava.

Així anava. Un vespre l’home va entrar al dormitori. La dona estrenava una camisa de dormir, regal de la neboda picarona, que mostrava cuixes i pits. El marit es va encendre. Al minut tot nu, sota una mirada confusa. Va agafar la dona i la va violar. Besos i llengua de dalt a baix. Sexe enardit per un joc tot nou. La dona hi va prendre petit plaer que va créixer de pressa. Sexe entre els llavis i la fel.lació. Va aplaudir el sexe anal i les carícies al palau del plaer. Va ser llarg i bo. Contenta va dir ja era hora.

La caixa forta

L’home ha anat a dormir com cada dia després de mirar les banalitats de la televisió. Avui una película de terror l’ha fet riure però se li ha clavat al cervell. Per això ha demanat una til-la a la dona i l’ha begut esperant els seus efectes benèfics..

Tres hores després, més o menys, enmig del tranquil dormir, l’home té un malson. Un malson horrible.

L’home ha sortit de casa per passejar. Ha caminat per uns carrers solitaris amb l’esperança de trobar més animació a la gran avinguda. Pero tampoc no hi havia ningu... Feia un sol esplèndid de matí d’estiu. Va mirar endavant i va veure una cosa estranya: uns èssers que no eren ni homes ni animals, però sí una barreja dels dos. Tenien ales a les cames i als braços, el cos menut, el rostre afilat amb dents de tauró. Va mirar al darrere i va veure el mateix espectacle. Una munió d’aquests èssers que aixecava el vol al seu encontre, que era el que també feien els que hi havia al davant.

L’home volia correr cap al costat i els peus li van quedar clavats al terra. Va cridar ajuda però ningú no va acòrrer. Va sentir les grapes a la seva espatlla i el van enlairar molt, molt amunt, i se’l van emportar cap a un indret on li va semblar veure una nau, de forma molt estrambòtica… Estirat en una llitera metàlica li van enfonsar una agulla al cor i van començar a treure-li sang, tanta que mai no ho hauria imaginat. Els homes-animals la bevien amb golafreria fins que van adormir-se. En trobar-se sol l’home del malson va deslliurar-se i va saltar de la nau. Va tornar a casa.

Com que imaginava que el perseguien va tancar totes les portes, sense èxit perquè tornaven a obrir-se soles. Era al despatx on hi havia la caixa forta ultramoderna, que un cop la porteta tancada borraba la combinació. L’home que somiava es va ficar a dins i la porteta es va tancar. Per fi va respirar.

Aleshores es va despertar del malson i es va trobar encabit a la caixa forta de la que ningú més que ell no sabia la combinació.

La Bèstia

Era jueu, fill de jueus, net de jueus, tota una llarga nissaga de jueus. Tenia uns seixanta anys, i un negoci d’antiguitats, l’esposa el va abandonar feia temps, vivia sol i anava a dinar sempre al mateix restaurant. Llegia dos o tres diaris cada dia i estava al corrent d’allò que succeïa al món. Per herència i record les notícies d’atentats i genocidis li aturaven el cor i no el deixaven respirar fins passats uns moments. Després, arribava el malson.

Cap tan intens com el d’aquella nit. Era jove quan va saber els fets. Ja no els va oblidar mai però en el malson revenien amb força i turment. Els pares, la família, van ser deportats a un camp d’extermini pels sicaris de la Bèstia que gaudia amb la mort i suplici dels que considerava enemics de raça. Ell també. En el somni va veure com, just en arribar, malferits i espantats, van caminar a cops de culata cap a les dutxes que eren, com va saber més tard, cambres de gas. D’allí van ser traslladats als forns crematoris. Només el fum de les altes xemeneies va ser el darrer acomiadament del nen que havien emmenat a d’altres indrets.

Al llarg dels dies va conèixer tots el sofriments que maldava per suportar. Va estar vint-i-quatre hores dempeus sobre un pati gelat, el va salvar la mort aparenta quan els guardians van traure a cops de fuet els mal vivents de la cabana. Més tard, despert de la mort, va anar a la recerca d’un bocí de pa, i això el va salvar. Tots els companys de martiri van ser portats a les cambres de gas. Ell va malviure durant mesos trampejant per tot arreu i amb tot el que l’ingeni li oferia. Amb l’esgarrifor al cos, amb la por al cervell, perquè tot, al seu entorn era por i esgarrifor.

Més tard, el somni el va portar a altres contrades on, per la Bèstia, la mort i el patiment eren quotidians, en mig de la indiferència o de la impotència del mal anomenat món civilitzat. La por era a tot arreu, l’esgarrifor li feria les entranyes. Quan ell només hauria volgut tenir la primavera als seus braços.

Despert, la tremolor, el desesper. I va fugir, sempre va fugir.

Història de la fada

Sempre havia somiat amb les fades. La seva mare li llegia contes cada nit quan era infant. Després s’adormia i admirava en somni els herois i les intrèpides fades que es llençaven en meravelloses aventures. Que el nen volia imitar des de la seva imaginació i que, de vegades, de la ma d’un ésser prodigiós, recorria indrets desconeguts i lluitava per la salvaguarda de qui necessitava ajuda. Així va transcórrer joventut i adolescència, aquella imaginació un pel erosionada per la inevitable realitat, sense oblidar, però, els somnis del passat.

Els personatges preferits de l’home seguien sent les fades que somiava d’infant. Els somnis continuaven en les nits d’ara. Les imatges de les fades també. Hauria volgut escollir, però no va ser necessari. L’estiu. La finestra oberta per la frescor. Sobtadament, per aquella finestra va entrar la dona alada, la fada de bellesa meravellosa. Que es va posar en el somni. Amb els seus poders màgics va despertar en l’home un amor impensable en un ésser humà. Que el va acollir en el somriure i les paraules de la fada. I el va viure amb felicitat i afanys.

El temps ja no va comptar. A les nits s’afegien els dies perquè també eren somni. Episodis sorprenents se succeïen, els indrets que admiraven eren sempre nous i deliciosos. Tots dos junts. L’home i la fada ajuntats per una atracció inexplicable i delicada. La dona-fada aflamava l’home amb les ales transparents de gràcils colors i aquell amor impensable era ja l’amor de tota una vida. La fada li preguntava “em seguiràs?”, “em seguiràs per tot arreu?”, “em seguiràs fins a la mort?”. L’home no dubtava en la inequívoca resposta.

El temps ja no va comptar. Una nit, la dona-fada, després de l’amor va demanar en silenci la prova d’aquell amor, d’aquelles paraules. Més bella, més exquisida, amb moviments graciosos, va besar els llavis de l’home enamorat i, ales esteses, va sortir per aquella finestra oberta.

L’home que somiava la fada va anar cap a la finestra...