Sempre havia somiat amb les fades. La seva mare li llegia contes cada nit quan era infant. Després s’adormia i admirava en somni els herois i les intrèpides fades que es llençaven en meravelloses aventures. Que el nen volia imitar des de la seva imaginació i que, de vegades, de la ma d’un ésser prodigiós, recorria indrets desconeguts i lluitava per la salvaguarda de qui necessitava ajuda. Així va transcórrer joventut i adolescència, aquella imaginació un pel erosionada per la inevitable realitat, sense oblidar, però, els somnis del passat.
Els personatges preferits de l’home seguien sent les fades que somiava d’infant. Els somnis continuaven en les nits d’ara. Les imatges de les fades també. Hauria volgut escollir, però no va ser necessari. L’estiu. La finestra oberta per la frescor. Sobtadament, per aquella finestra va entrar la dona alada, la fada de bellesa meravellosa. Que es va posar en el somni. Amb els seus poders màgics va despertar en l’home un amor impensable en un ésser humà. Que el va acollir en el somriure i les paraules de la fada. I el va viure amb felicitat i afanys.
El temps ja no va comptar. A les nits s’afegien els dies perquè també eren somni. Episodis sorprenents se succeïen, els indrets que admiraven eren sempre nous i deliciosos. Tots dos junts. L’home i la fada ajuntats per una atracció inexplicable i delicada. La dona-fada aflamava l’home amb les ales transparents de gràcils colors i aquell amor impensable era ja l’amor de tota una vida. La fada li preguntava “em seguiràs?”, “em seguiràs per tot arreu?”, “em seguiràs fins a la mort?”. L’home no dubtava en la inequívoca resposta.
El temps ja no va comptar. Una nit, la dona-fada, després de l’amor va demanar en silenci la prova d’aquell amor, d’aquelles paraules. Més bella, més exquisida, amb moviments graciosos, va besar els llavis de l’home enamorat i, ales esteses, va sortir per aquella finestra oberta.
L’home que somiava la fada va anar cap a la finestra...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada