La vida és la filla predilecta del Temps.
La vida, per a l’infant, al costat del bell passeig.
Un passeig amb bells arbres als costats.
Les fulles dels arbres ja tombaven pel passeig.
La vida de l’infant va començar al seu costat.
El país en foc i sang per l’odi entre germans.
La vida del jove en misèria moral i opressió.
l bell passeig amb homes i dones al capvespre.
La vida, filla preada del Temps, no cessava.
L’home jove va besar la noia i l’estimava.
Un dia es va absentar de la noia i del passeig.
Anys del Temps van córrer darrera l’home.
L’home corria cap a altres llocs, altra gent.
També país llunyà, amb el treball i el goig.
Enyorava el bell passeig amb els arbres bells.
Podria dir, en la llunyania, demano poc a la vida.
I ha de dir, sense orgull, la vida m’ha donat tant.
Ha de dir també la vida té coqueteries absurdes.
Al poble amb la calor troba els amics i parla.
Afecte i acritud que ve dels temps del foc i sang.
L’home somriu, troba els amics i parla lliure.
No oblida els bell passeig enyorat i el visita.
Descuidat, sense homes ni dones, arbres tristos.
Fiblada al cor perquè no oblida el bes i l’amor.
S’allunya altra vegada i el cor oblida el passeig.
Va al país llunyà amb el treball i menys goigs.
La nostàlgia és mala consellera per l’home gran.
El record també. Cendres del temps de foc i sang.
Encara calentes que ningú no té ànim d’apagar.
Demano poc a la vida, la vida m’ho ha robat.
La vida m’ho ha robat tot, excepte la paraula.
L’home passeja, solitari, pel passeig descurat.
Obre la paraula al record i a l’altre temps. Feliç?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada