El retorn

El poble era gran però no arribava a ciutat com algú voldria. El poble tenia un encant particular. Com particulars eren els seus habitants. Molt tancats. Conservadors. Dominats per la religió. Al mateix temps xerraires. Els homes al cafè. Les dones a casa. De l’una o de l’altra, en petites reunions. Quan posaven l’ull en aquell o aquella que desviava del recte camí, les crítiques més estrafolaries sorgien com a coets i petaven per tot arreu.

La noia, molt jove, tenia un esperit independent. Respectava la família però no estava d’acord. En res. En les seves sortides. En el vestir. Si parlava. En la lectura. Havia escollit amic i amigues. Pocs. Però eren com ella. És clar, la crítica. Dura. Malpensada. Gairebé assenyalada amb el dit. Sí amb les mirades i les paraules. Pobres pares, exclamaven. Família desgraciada, reblaven. Noia indòcil. Rebel. No sembla d’aquí, deia l’altra. Efectivament, la noia d’esperit independent no era d’aquí. O poc temps. Perquè va marxar.

Va marxar sense prevenir. Ningú no sabia on era. Mentre, passaven els anys. Va viure la vida com bé li semblava. Ningú no l’assenyalava amb el dit. No la criticaven. Va viure una vida jove i va consumir la joventut. El temps. Malferida. Sense la força. Sense rebellia. Malalta d’estranya malaltia. No s’ho va pensar. Va tornar al poble que tenia un encant particular. Va tornar i no el va trobar, aquest encant.

Ja era ciutat. La noia no va oblidar. Ella havia estat oblidada. Només la Dama Negra l’esguardava. Ja que havia tornat. Tot era diferent. Aquell carrer llarg. Aquells barris i les placetes amb carrerons. No hi havia gent jove. La ciutat estava lluny del somni. El refugi, la vella casa dels avis. Vella com la vella casa. Se sentia vella. Sola. Amb el record de la joventut rebel. Que la va ferir. Amb un dolor que desconeixia. Només la Dama l’esguardava. Impertorbable. Pacient.

La noia d’abans va retrobar el coratge de dona envellida. Va foragitar el record. Va cridar la realitat. La vida d’ara. Per allargar la vida d’abans. Va cantar. Va riure. Va somriure a la gent d’ara. Amb paciència. Que no tenia la Mort. Les amigues noves l’admiraven, l’acompanyaven pel vell poble. L’alegria al cor de totes. Mofaven la ciutat que no coneixien. La felicitat retornada. Amb els carrers estrets i els balcons amb flors.

Renaixia a la vida la noia d’abans. La mateixa vida en una altra vida. Independent. Sense por amb els amics escollits. Sense por d’aquella que la criticava. I volia la vida. I tenia la vida.

La Dama Negra, desesperada, va marxar.