El nen havia passat la infància en un poble, petit i tranquil. Jugava pels carrers amb els amics. No hi havia circulació ni cap llei que ho prohibís. A empaitar-se. A pilota. A guerres. Era una mica malaltís, sempre amb refredats que l’obligaven a passar uns dies al llit. La nena va arribar al poble amb els pares que tenien finques, un hortet i ànsia de repòs. No era bonica ni lletja, alta i prima. Aviat va fer-se amigues pel seu bon caràcter. Els jocs amb les amigues, també al carrer, eren més tranquils. Els nens no les volien amb ells. Pensaven ser superiors.
Sempre van pensar ser superiors. Amb els jocs de la primera adolescència. Sobre tot jugaven a pilota en un petit camp d’esports. Anaven allí. Les noies passejaven a prop del camp per veure els nois, fen veure que no els veien. Hi havia ball. Les noies a un costat, a l’altre els nois. Aquests anaven a buscar-les després d’escollir, gairebé sempre les mateixes. Així naixien els petits amors d’aquells temps. El nen malaltís ja no era malaltís. S’ajuntava amb la més guapa de les noies i presumia perquè ballava un vals ràpid millor que ningú. Així corrien els anys anys enrere.
Alguns es van casar al poble. Altres en van marxar. Així va ser el destí del nen malaltís i de la nena no bonica ni lletja. Que amb els anys va devenir més bonica que lletja. Els anys van ser molts. Pel nen i per la nena. Estudis, casaments, morts i separacions, la muntanya de la vida. Es van trobar aquell nen malaltís i aquella nena lletgeta. Conversa banal una bona estona que va portar a paraules personals. Es van retrobar. Van passejar. El cinema. El restaurant. Si petits no s’agradaven, d’adults es van enamorar. Però no van viure junts ni feliços els anys que els hi restaven de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada