Un home que conec poc però que veig sovint fa el següent comentari: “La vida és una successió d’etapes que van des del cafè i l’alcohol fins a la til.la i la camamilla.
«««»»»
M’explica: “Soc partidari de l’avortament, el suïcidi i l’eutanàsia”. “I la pena de mort?” –pregunto--. “Oh, no, no, la pena de mort, no.”
«««»»»
Ja em semblava una mica egoista, però el petit diàleg que em va explica m’ho va confirmar : “La Terra –va dir a l’amant—hauria de ser un lloc pe viure feliços tu i jo”. “I els altres?” –va preguntar ella--. “Els altres? Què m’importen els altres?”.
«««»»»
Diu: “Plena confiança en els metges? No, no. Només en un: el forense”
«««»»»
“Per què ens oposem al desig –pregunta—si és l’únic sentiment que, si causa remordiment, és després d’haver donat una, més o menys, completa satisfacció?”
«««»»»
L’home que estudia em diu: “Qui té por de tot està condemnat a res”.
«««»»»
I, més tard, fa: “Què és pot esperar d’aquesta època sense ànima, dominada per la lògica i la psicologia?”
«««»»»
Com una confidència, diu: “He inventat una nova oració. És curta: el pa nostre de cada dia, doneu-lo, Senyor, a aquell que té fam i mor de gana, de malaltia, de solitud, de por i de tristesa”
«««»»»
L’home fa anar l’amable ironia: “La rutina –diu—és la mare de la tranquil.litat. El pare és un cretí.
«««»»»
L’home m’explica: “Un amic immers en una depressió horrible s’assabenta de la mort del marit d’una amiga. Va a visitar-la i li dóna el condol per continuar vivint”.
«««»»»
Un altre fa: “Val més pecar i penedir-se que penedir-se de no haver pecat”. Aquest me’l va dir un home d’experiència quan jo era jove. Ara, al cap dels anys, em pregunto: “Per què penedir-se de res?”.
«««»»»
Com si fos un acudit. Diu: “Marit i muller contemplen un film a la televisió. Ella comenta: “No passa res. Fins ara només hi ha morts”.
«««»»»
“No creguis –em diu—en la paraula dels altres si abans no creus sincerament en la teva. No oblidis que l’home –és a dir, tu—és profundament hipòcrita i mentider”.
«««»»»
D’un altre caire és el que em diu l’home: “Afortunadament, encara hi ha gent que confon les realitats amb les ficcions”.
«««»»»
L’amic homosexual exclama: “Sort que n’hi ha d’altres, si no què faria?”.
«««»»»
L’amic de cabells blancs em parla de política. És un vell lluitador republicà de la guerra civil espanyola. Em diu: “Paleofeixistes, neofeixistes, i nazis de baixa estofa. Monges i capellans. Asilats nostàlgics de la pistola i de la camisa blava. Papistes del Vaticà i dels bisbes reaccionaris. Capitalistes sense escrúpols. Ambiciosos de l’Opus Dei. Defraudadors crònics. Especuladors immobiliaris i banquers deshonestos. Esclaus de les convencions i d’idees immutables... Tot això i més que oblido, formen l’escudella barrejada de la dreta espanyola”.
«««»»»
“I si el visionari només veiés la veritat?” –pregunta ella.
«««»»»
L’home m’explica amb mal dissimulada malenconia: “Ens coneixíem poc, però un dia li vaig dir: “M’agradaria parlar amb tu”. Ella va contestar: “A mi també”. Va ser el començament d’una gran decepció”.
dissabte, 18 de març del 2006
dissabte, 11 de març del 2006
La veu de l'home
La primera vegada que parlo amb l’home em diu: “És tan immoral patir per viure com patir per morir.
«««»»»
El veig angoixat i fa: “Que soni el telèfon, encara que sigui una mala notícia”
«««»»»
“Allò que més em preocupa de la nostra civilització –diu—és que la gent modernitzi més fàcilment l’automòbil que les idees”.
«««»»»
L’home és un gran lector i comenta un llibre: “El cor és un caçador solitari”, va dir una famosa escriptora. Jo crec que el cor és una víctima solitària”.
«««»»»
A cau d’orella: “Sigues feliç –afirma-- , però no massa perquè l’excés de felicitat es paga molt car”.
«««»»»
Ve un amic, empleat d’oficina modest i complidor, i em diu que fa uns dies va ser atracat. Afegeix: “S’haurien de confeccionar llistes de persones adinerades, tramposes i corruptes, per donar-les als atracadors”.
«««»»»
M’explica: “L’home petit i lleig enveja el gran i bell. I amb raó, perquè té totes les de perdre”.
«««»»»
L’home medita sobre els partits polítics, i diu: “El poder és penible per aquells que no el tenen”.
«««»»»
De mal humor: “Em van dir que tot es paga a la vida. Jo crec que sobretot es paga el naixement”.
«««»»»
L’home d’experiència ve i diu: “El pitjor defecte de la joventut és que passa de pressa”.
«««»»»
Un amic escèptic indica: ”Lamentar el passat, viure o malviure el present, esperar el dubtós futur. Magnífica trilogia de l’home condemnat al no-res”.
«««»»»
L’home reflexiona: “La nostra curta vida és a les mans d’un somni”.
«««»»»
L’home amb qui prenc el cafè al migdia explica: “És significatiu i inquietant que les històries d’amor que ens ensenyen –els llibres, els films, la televisió principalment—acabin amb un bes o en el matrimoni. ¿Volen silenciar conscientment que la vida continua i és cruel?”.
«««»»»
“Has abusat de la vida –diu l’amic a l’home agonitzant--. “No –respon--, la vida ha abusat de mi”.
«««»»»
L’altre diu: “El matrimoni seria una institució perfecta si no s’hagués de passar de la teoria a la pràctica”
«««»»»
L’home romàntic va dir: “No estaré dolgut amb tu, estimada. Ets una bella fantasia per somiar despert”
«««»»»
El veig angoixat i fa: “Que soni el telèfon, encara que sigui una mala notícia”
«««»»»
“Allò que més em preocupa de la nostra civilització –diu—és que la gent modernitzi més fàcilment l’automòbil que les idees”.
«««»»»
L’home és un gran lector i comenta un llibre: “El cor és un caçador solitari”, va dir una famosa escriptora. Jo crec que el cor és una víctima solitària”.
«««»»»
A cau d’orella: “Sigues feliç –afirma-- , però no massa perquè l’excés de felicitat es paga molt car”.
«««»»»
Ve un amic, empleat d’oficina modest i complidor, i em diu que fa uns dies va ser atracat. Afegeix: “S’haurien de confeccionar llistes de persones adinerades, tramposes i corruptes, per donar-les als atracadors”.
«««»»»
M’explica: “L’home petit i lleig enveja el gran i bell. I amb raó, perquè té totes les de perdre”.
«««»»»
L’home medita sobre els partits polítics, i diu: “El poder és penible per aquells que no el tenen”.
«««»»»
De mal humor: “Em van dir que tot es paga a la vida. Jo crec que sobretot es paga el naixement”.
«««»»»
L’home d’experiència ve i diu: “El pitjor defecte de la joventut és que passa de pressa”.
«««»»»
Un amic escèptic indica: ”Lamentar el passat, viure o malviure el present, esperar el dubtós futur. Magnífica trilogia de l’home condemnat al no-res”.
«««»»»
L’home reflexiona: “La nostra curta vida és a les mans d’un somni”.
«««»»»
L’home amb qui prenc el cafè al migdia explica: “És significatiu i inquietant que les històries d’amor que ens ensenyen –els llibres, els films, la televisió principalment—acabin amb un bes o en el matrimoni. ¿Volen silenciar conscientment que la vida continua i és cruel?”.
«««»»»
“Has abusat de la vida –diu l’amic a l’home agonitzant--. “No –respon--, la vida ha abusat de mi”.
«««»»»
L’altre diu: “El matrimoni seria una institució perfecta si no s’hagués de passar de la teoria a la pràctica”
«««»»»
L’home romàntic va dir: “No estaré dolgut amb tu, estimada. Ets una bella fantasia per somiar despert”
dissabte, 4 de març del 2006
ELS ULLS
L’home estava cansat. Això passa a la vida. Estava cansat de les mateixes coses, de veure la degradació de les mateixes coses Estava cansat de les persones, de veure la degradació de les persones que, finalment, li eren indiferents. El seu esperit estava cansat. Tal vegada així s’explica l’angoixa continua que li produïa la visió dels fets, l’origen dels fets i les seves conseqüències.
L’home, malauradament, havia perdut la memòria de la felicitat. Era neci i no ho sabia. El present, que no era radiant, certament, li amagava els moments, llargs o breus, fútils o profunds, que havien acompanyat el temps preterit. Per ell, un núvol era la tempesta, el sol la xafogor, una dona el cataclisme, una pedreta l’ensopegada. No escoltava veus amables, per ell no hi havia veus amables, ni la tardor li oferia fragàncies. Només sentia la fortor de les clavegueres.
Ni en els colors, ni en les mirades, ni en els llibres o la música no trobava esbargiment. De les coses, de les mateixes coses, ja ho he dit, només en veia la decadència. La seva decadència també la mirava i, per això, també estava terriblement cansat.
En tornar a casa, una tarda, es va veure en el magnífic cristall d’una tenda veïna. Les seves espatlles enfonsades, els llavis cargolats, els braços caiguts al llarg del cos. Tot ell impotent. Va caminar. Va obrir la porta de la llar i va mirar encara el carrer. Aleshores es va treure els ulls i els va llençar irritat a la vorera. Va tancar la porta amb clau i va seure al salonet enmig de la foscor.
Un cec passava per allí. El seu caminar era lent, l’orella fina. Es va agenollar ràpidament i amb mà àvida i delicada va agafar els ulls. Els va besar amorosament i els va ficar en els forats negres del seu rostre.
Va somriure en veure les coses i les persones. Va somriure als núvols i les fragàncies. En passar davant el vidre de la botiga, es va treure el barret i va somriure encara més a la imatge que veia per primera vegada.
--Bona tarda –va dir, i es va allunyar, feliç, fent girar el bastó, talment un Charlie Chaplin abans de trobar el primer emmerdament.
L’home, malauradament, havia perdut la memòria de la felicitat. Era neci i no ho sabia. El present, que no era radiant, certament, li amagava els moments, llargs o breus, fútils o profunds, que havien acompanyat el temps preterit. Per ell, un núvol era la tempesta, el sol la xafogor, una dona el cataclisme, una pedreta l’ensopegada. No escoltava veus amables, per ell no hi havia veus amables, ni la tardor li oferia fragàncies. Només sentia la fortor de les clavegueres.
Ni en els colors, ni en les mirades, ni en els llibres o la música no trobava esbargiment. De les coses, de les mateixes coses, ja ho he dit, només en veia la decadència. La seva decadència també la mirava i, per això, també estava terriblement cansat.
En tornar a casa, una tarda, es va veure en el magnífic cristall d’una tenda veïna. Les seves espatlles enfonsades, els llavis cargolats, els braços caiguts al llarg del cos. Tot ell impotent. Va caminar. Va obrir la porta de la llar i va mirar encara el carrer. Aleshores es va treure els ulls i els va llençar irritat a la vorera. Va tancar la porta amb clau i va seure al salonet enmig de la foscor.
Un cec passava per allí. El seu caminar era lent, l’orella fina. Es va agenollar ràpidament i amb mà àvida i delicada va agafar els ulls. Els va besar amorosament i els va ficar en els forats negres del seu rostre.
Va somriure en veure les coses i les persones. Va somriure als núvols i les fragàncies. En passar davant el vidre de la botiga, es va treure el barret i va somriure encara més a la imatge que veia per primera vegada.
--Bona tarda –va dir, i es va allunyar, feliç, fent girar el bastó, talment un Charlie Chaplin abans de trobar el primer emmerdament.
dissabte, 25 de febrer del 2006
EL COR DOLENT
Al cap de pocs mesos, el nen, sense dents encara, el va estrènyer tan fort amb les genives que va arrencar el mugró del pit de la seva mare.
L’àvia va morir quan el nen encara no tenia tres anys. La van trobar al peu dels esgraons amb el cap esberlat. Ningú no va saber qui la hi va empènyer.
La família va passar les festes de Pasqua a la casa de camp d’uns amics. Tot va quedar destruït per un incendi. Van trobar la capsa de llumins a la butxaca del fill dels amics. Però ell no havia encès el llumí.
L’Ernest, aquest era el nom del nen que havia mossegat el pit de la mare, va ser un nen dòcil a l’escola. La policia no va sospitar d’ell, ni tampoc dels altres col-legials de 5-6 anys, quan van trobar la Rosita ofegada amb el cap dins del vàter. Innocent, el mestre va ser condemnat a vint anys de reclusió.
El seu pare va sobreviure a l’accident, perquè li va acompanyar la sort. L’Ernest havia descargolat els visos de dues rodes de l’auto. El pare va quedar paralitzat i el nen, segur de la seva impunitat, li clavava agulles o el cremava amb l’encenedor. Sempre li havia agradat el foc.
Caldrien més de cent pàgines per parlar de les malifetes de l’Ernest. Que va morir de mort molt misteriosa als set anys i set mesos.
La mare, en recordar la mutilació de la mamella, va demanar l’autòpsia, a la qual cosa va donar suport el metge de capçalera. Aquest un dia va beure un glop d’alcohol de 96 º en comptes de l’aigua fresca que el nen havia de portar-li.
Molts doctors i especialistes van assistir a l’operació, perquè s’havia estés com un regueró de pólvora la història del nen que tenia el cor dolent.
No, l’Ernest no tenia el cor dolent. Al lloc del cor, hi havia un queixal corcat.
L’àvia va morir quan el nen encara no tenia tres anys. La van trobar al peu dels esgraons amb el cap esberlat. Ningú no va saber qui la hi va empènyer.
La família va passar les festes de Pasqua a la casa de camp d’uns amics. Tot va quedar destruït per un incendi. Van trobar la capsa de llumins a la butxaca del fill dels amics. Però ell no havia encès el llumí.
L’Ernest, aquest era el nom del nen que havia mossegat el pit de la mare, va ser un nen dòcil a l’escola. La policia no va sospitar d’ell, ni tampoc dels altres col-legials de 5-6 anys, quan van trobar la Rosita ofegada amb el cap dins del vàter. Innocent, el mestre va ser condemnat a vint anys de reclusió.
El seu pare va sobreviure a l’accident, perquè li va acompanyar la sort. L’Ernest havia descargolat els visos de dues rodes de l’auto. El pare va quedar paralitzat i el nen, segur de la seva impunitat, li clavava agulles o el cremava amb l’encenedor. Sempre li havia agradat el foc.
Caldrien més de cent pàgines per parlar de les malifetes de l’Ernest. Que va morir de mort molt misteriosa als set anys i set mesos.
La mare, en recordar la mutilació de la mamella, va demanar l’autòpsia, a la qual cosa va donar suport el metge de capçalera. Aquest un dia va beure un glop d’alcohol de 96 º en comptes de l’aigua fresca que el nen havia de portar-li.
Molts doctors i especialistes van assistir a l’operació, perquè s’havia estés com un regueró de pólvora la història del nen que tenia el cor dolent.
No, l’Ernest no tenia el cor dolent. Al lloc del cor, hi havia un queixal corcat.
dissabte, 18 de febrer del 2006
JULIETA DE L’ULL GRIS
Si la Marieta de la cançó tenia l’ull viu, la Julieta del meu conte tenia l’ull gris. Un gris clar, profund, pur i amable.
L’ull era gros, també, i enaltia la bellesa d’uns cabells negres, llargs i delicats, que es movien en tot moment.
Quan ella avançava en la quietud del migdia, els cabells amb vida pròpia es diria, alenaven homenatge i submissió.
El vent l’envoltava i en feia mil i un jocs. El vent del capvespre, el preferit, s’esplaiava amb la noia i la confonia en obrir-li la porta dels estels del paradís.
La pluja, però, hi deixava llàgrimes de vida, de secret i de neguit.
Els llavis de la noia, d’un dibuix en què la gràcia emmaridava l’encís, requerien el poeta que hi sabés escriure paraules d’amor i de foc.
El seu cos, exquisida bellesa i tendre caliu, feia sospirar els àngels disfressats d’home que, només de veure-la, ja n’eren captius.
Les mans de Julieta portaven, essent buides, la promesa i la primavera, el repòs i la tardor, l’abundor i l’estiu.
Tenia quinze anys i tot s’obria al seu cor, fràgil potser, però que manava ferm i batia insolent.
Tenia quinze anys i, tothom ho deia, una llarga existència de bona sort i un fèrtil destí.
Tenia quinze anys i, de vegades, els sanglots sacsejaven cabellls, llavis i mans i els seus joves quinze anys.
La Julieta només tenia un ull.
L’ull era gros, també, i enaltia la bellesa d’uns cabells negres, llargs i delicats, que es movien en tot moment.
Quan ella avançava en la quietud del migdia, els cabells amb vida pròpia es diria, alenaven homenatge i submissió.
El vent l’envoltava i en feia mil i un jocs. El vent del capvespre, el preferit, s’esplaiava amb la noia i la confonia en obrir-li la porta dels estels del paradís.
La pluja, però, hi deixava llàgrimes de vida, de secret i de neguit.
Els llavis de la noia, d’un dibuix en què la gràcia emmaridava l’encís, requerien el poeta que hi sabés escriure paraules d’amor i de foc.
El seu cos, exquisida bellesa i tendre caliu, feia sospirar els àngels disfressats d’home que, només de veure-la, ja n’eren captius.
Les mans de Julieta portaven, essent buides, la promesa i la primavera, el repòs i la tardor, l’abundor i l’estiu.
Tenia quinze anys i tot s’obria al seu cor, fràgil potser, però que manava ferm i batia insolent.
Tenia quinze anys i, tothom ho deia, una llarga existència de bona sort i un fèrtil destí.
Tenia quinze anys i, de vegades, els sanglots sacsejaven cabellls, llavis i mans i els seus joves quinze anys.
La Julieta només tenia un ull.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)