La Lluna és cega II

“Potser en el meu trist ocàs, l’amor brillarà amb un somrís d’adéu” ha escrit Puixkin.

Per què no?, em pregunto molts més anys després. Entre parèntesis, els poetes sempre tenen raó, gràcies a la inspiració que porta una llum que ens està vedada, i les seves paraules són per a mi font de meditació i lliçó de saviesa intel·ligent.

El poeta preveu l’ocàs i, amb raó, l’albira ple de tristesa. Qui ha ascendit als cims on l’aire de la vida és pur, aliè a la pesantor banal de la glòria i dels honors, pot parlar sense angoixa de l’ocàs que sospita a la fi d’una existència que ha omplert de bellesa i de lúcida reflexió. No és poeta qui vol! Evidentment ell sent l’ocàs, si bé els versos d’un poeta, si no ofega voluntariament la seva inspiració, ignoren el defalliment que és l’atribut de tots nosaltres, mortals de vida i obra. Al contrari, la lucidesa li permet anticipar el trist ocàs molt abans que aquesta adversitat no aparegui llunyana, a l’horitzó més enllà del qual desconeixem l’acabament de l’existència. Però aquesta adversitat no és qualitat el poeta.

Potser m’allunyo del tema, de tan apassionat com estic per l`’esperit del poeta. No l’oblidaré

Potser l’amor ha estat, per al poeta, font inesgotable d’emocions. Ha viscut per elles i per a elles. El poeta, observador de la vida interior, ha estimat amb la força dels sentiments tot el que ha estat a l’abast dels seus ulls i de la seva imaginació, de la seva carn i del seu cor, a l’abast no de l’experiència, ¿per a què serveix l’experiència quan es posseeix un tresor de quimeres i de somnis, sinó d’una veu, d’un crit, d’una mirada que és a dins del seu cor? L’amor és tot això i encara més. La sensibilitat, una sensibilitat sempre viva i nova. ¿Qui no voldria l’amor d’un poeta que no ignora l’arribada, sense temor, de l’ocàs inevitable? Ell ho sap, sap que l’amor, ales obertes, cant de victòria i de joia, infinit per perible, s’abat sobre ell i dona la felicitat a tot allò que acarona amb la sang ardent de la seva poesia sempre vivent en el cor de l’home.

¿És aquest amor infinit, desmesurat per tot el que és bellesa –i és bell el món quan ha fet el niu a l’ànima—i dolçor—i és troba a tots els camins afables i en els abismes profunds—i tendresa, que obre les portes del paradís amagades?¿És aquest amor, oh, poeta, el destí insondable i lluminós, el que brillarà al darrer moment amb el més bell i tendre somrís d’adéu?

La Lluna és cega

“La Lluna és cega. És nua i salvatge”, ha escrit la poeta Sylvia Plat a “Ariel”.

Mots sorprenents en un poema, encara que sigui un poema amb paraules que ens obliguen a reflexionar sobre el seu profund sentit.

Jo prometo observar la Lluna en tots els seus estats. Però abans he de confessar que detesto la Lluna des de fa molt temps, si bé reconec que ha servit als poetes i—bon pensament—també als lladres a l’època en què se servien de la seva llum negra per penetrar per una finestra i emportar-se l’or dels rics.

Jo detesto la Lluna per raons que podrien ser una contradicció a les paraules de l’escriptora. Potser la Lluna no l’ha acaronada mai quan, adolescent, ha somiat un bell amor i l’amor que va viure va ser tan dolorós que el va plorar fins al suïcidi. També és possible que mai cap de les seves pàl·lides resplendors hagi il·luminat un minut feliç de la seva vida.

La meva vida ha estat justament el contrari. Jo l’estimava pels meus amors de joventut amb la joventut de la noia que adorava. Tampoc no em sorprendria que els nostres primers besos haguessin esclatat en un clar de lluna i ella i jo guardem d’aquest acte innocent un record meravellós. Però ara detesto la Lluna i no crec que sigui cega. Almenys en tot moment

Durant anys, radiants i folls alhora, ella ha estat el testimoni, sens dubte no cec, però segurament espectadora curiosa i hipòcrita, dels meus salts nocturns després d’una mitjanit d’èxtasi i de passió. Ella ha sabut observar en silenci cínic, i ens n’anàvem en direcció oposada. Però la Lluna, ella, té bona memòria, la puta de la nit! Per això l’abomino. Per això i encara més.

Testimoni dels meus actes culpables que, en la meva descreença, mai no imaginava que fossin contraris a qualsevol mena d’integritat, divina o humana, ara rebo la visita regular per recordar-me el temps en què tot era bell, tot era possible. I ella insisteix, potser cega però no muda, a posar davant meu, fins i tot ulls closos, un temps que no tornarà, perdut per sempre en el no-res de la seva tenaç i constant insensibilitat.

Jo el veig així, aquest càstig estúpid i injust. I la poeta té raó, al cap i a la fi. La Lluna és nua de sentiments i plena de salvatge ceguesa.

Trobar l'amor en un món de somnis trencats

Aquesta frase surt del fons de la memòria, portada pel vent de la nit. Com també aquell famós: “La vida és un somni”, que ha deixat per sempre un enorme escriptor d’aquesta Espanya feta de somnis trencats. “La vida és amor” diu la veu anònima que omple la nostra bella humanitat, que sempre està assedegada i sovint no troba res per beure

La frase inicial és ben explícita per no perdre un camí que em porta dret al dret camí, és a dir, el de la certesa. Voldria, doncs, saber si dedicar aquestes línies a l’amor entre éssers humans és el dret camí. No faré cara o creu. Això seria deixar l’atzar que decidís i no m’agrada fer-ho. Opto per imaginar que es tracta de l’amor profà. És a dir, l’inclinació vers una persona (no gosaria afirmar “d’un altre sexe”, per més que sigui la fórmula consagrada), gairebé sempre de caràcter passional, basada en l’instint sexual. No em falta res més per la meva voluntat del moment.

Una confessió és necessària. Jo crec en l’amor i l’he trobat. Ja sé que l’amor està assentat en gran manera sobre el somni, vertadera ànima de tot impuls passional o no, és a dir, l’amor anomenat un temps courtois i, després, platònic. Però, la veritat és que el somni està fortament ancorat en tot amor passional o sexual. ¿Què seria del sexe sense somni o del somni sense sexe?

Hi ha un pessic d’ironia, però també una gran certesa en la frase de l’humorista francès Chamfort quan va escriure: “L’amor no és més que l’intercanvi de dues fantasies i el contacte de dues epidermis”. Crec sincerament que no ha aprofundit prou en el tema. Per més que per fantasia jo dic somni i a l’epidermis veig el cos. Que s’ajunten en una abraçada furiosa, lluminosa, gairebé irreal i sense igual. Ara ho veig més clar.

Veig més clar perquè trobar l’amor no és allò tan arduós que es pretén. L’amor pot ser el paradís sobre la terra, sense por, com va apuntar Baudelaire: “Qui gosa parlar d’infern davant l’amor?”

El nostre món és, efectivament, un terreny sembrat d’enigmes i penós per vèncer les dificultats. I l’amor, quan vol ser absolut, perfecte, complet, és un paradís –com s’ha dit— sembrat de dificultats, ben sovint insuperables. Però l’amor ha estat trobat, ha estat acaronat, malmès. Ha estat estripat i sovint és mort. Tanmateix, ha existit i qui l’ha viscut no ha de lamentar haver-lo perdut sempre que no hagi esdevingut odi, el seu porc germà.

Les meves últimes paraules sobre aquest tema, tan ardent, són per aclamar a favor de l’amor fins i tot entre tants somnis trencats. I, encara per als escèptics: “Trenquem el món per trobar l’amor de somni!”.

La badada

L’home llest com una guineu va veure la mort ben aclofada a la butaca de la seva cambra en arribar una nit, tard, lleugerament ebri i en silenci perquè la seva esposa tenia el son fràgil i el despertar histèric.

L’home llest com una guineu va veure la mort i va comprendre que l’esperava, una mica avorrida, mig adormida. Va girar cua, va recollir de bon mati els diners del banc i se n’anà sense deixar l’adreça.

La mort va trigar dotze anys i sis mesos en trobar-lo, temps que l’home llest com una guineu va aprofitar per fer coses que mai no havia fet, i amb intel.ligència, sabent que la fugida havia estat possible, però no el desenllaç.

El triomf de l’amor

La noia dels pantalons blancs i de la brusa blava feia anys que sospirava pel noi bell i pretensiós del sobreàtic. La noia el primer no deia res.

La noia dels pantalons blancs, que vivia al tercer, va trobar l’ocasió de declarar el seu amor al noi bell del sobreàtic. Pretensiós i estúpid no li’n va fer cas.

La noia del primer, que no deia res, va parlar un cap vespre amb la noia del tercer. Va eixugar amb un bes les seves llàgrimes, amb un bes va cloure-li els llavis, amb les