La ruïna era total. L’home desesperat. La fàbrica de motors d’automòbil tancada per les autoritats a petició dels bancs. Els bancs no li obrien les portes. Milers d’apartaments vora el mar sense comprador. Treballadors de les ja no seves empreses l’empaitaven pel carrer. Els jutjats el citaven cada dia. L’home no sabia cap a on girar-se. A més l’esposa l’havia abandonat. Ella que tant presumia de marit multimilionari. Ell que li comprava joies i vestits. La filla no el volia veure. El fill petit s’avergonyia del pare. El gran el posava en ridícul. L’home no tenia amics.
Amb els pocs diners consultava advocats. Que li donaven solucions inversemblants i embutxacaven els diners. L’home vivia en un petit hotel. Una cambra amb llit de monja. Sense més equipatge que una maleta. Hi amagava unes monedes d’or. Un revòlver sense munició. Un rellotge espatllat. Un despertador vell. Uns guants nous enmig de l’estiu. Tot el seu món. L’home lluitava contra el seu món. I perdia. Com tot allò que havia perdut. En un no-res. Com de la nit al dia. No podia dormir. Ni podia viure.
Per això va decidir. En sentir-se sol va decidir. Perquè encara podia decidir. En un carreró llunyà tenia un cotxe. Vell, atrotinat. Potser el primer que va comprar el matrimoni en un aniversari. Oblidat. Però valent. L’home a dins perquè havia decidit. El va portar cap a fora ciutat. Un camp obert. Havia estat un bosc esplèndid amb vells arbres. Per la seva ordre tallats. També per fer habitatges. L’home sol enmig de la calor.
Per fer el què havia decidit.
El què havia decidit era donar-se la mort. Igual que en un film de gàngsters. Vist amb l’esposa que digué fredament: “quina manera de morir. Gens elegant. Ufff!”. L’home no se sentia elegant. No redubtava la mort. Un tub per agafar el gas i portar-lo al cotxe. Totes portes i /finestres tancades. Ell a dins. Aclucats els ulls. Uns instants. Perquè va mirar qui havia obert la porteta. Qui havia obert la porteta li va dir que sortís de l’auto. Amb una estranya autoritat. L’home va contestar “no et conec. Fora d’aquí!”. La Mort va parar el motor. “La que busques sóc jo”.
L’home la va mirar espaordit. No és igual cercar-la que trobar-la al davant, va pensar. Va dir “què vols?. Vens per emportar-me?”. La Mort va somriure. “Bah!” va fer. “Bah, què?” “Ets un imbècil”. “Per què insultes”. Escolta: “Ho tenies tot. Ho has perdut tot. I, ara, tranquil, ;vols marxar”. “I què?” “No és el teu moment”. “Ah, no?”
La Mort el va agafar pel braç i li va dir: “Fins ara et foties de tot. Ara has de provar altra cosa”. “Ah, si?·. “Sí, a treballar com els altres!”.
dissabte, 5 de juny del 2010
dissabte, 29 de maig del 2010
Charme
La noia tenia “charme”, com li havia repetit un pretendent de qui va estar enamorada als 14 anys. Ella li va preguntar què volia dir i ell li va explicar: “encant”, “embruixament”, “il·lusió”, “magnetisme”, “sortilegi”... Calla, calla, va dir la noieta amb ulls contents i amb cert orgull. Van passar els anys, pocs, i el noi francès va retornar al seu país, deixant a la noia amb “charme”.
La noia va suportar els canvis a la família. Els pares divorciats, la mare ajuntada amb un personatge fastigós. La vida feta una misèria per la noia amb charme de 17 anys. Les disputes eren moneda corrent entre mare i amant. Aquest, més d’una vegada, va ficar-se al llit de la noia amb una sola intenció mentre la mare tancava els ulls. De l’amor només va conèixer la violació. Després la fugida.
La noia amb “charme” va desaparèixer i es va afegir a una colla de nois i noies, perduts com ella, i van ocupar una casa abandonada. Uns mesos. Un noi amb moto la va instar a donar un tomb per la ciutat. Un auto va sortir a tota velocitat d’un carrer estret i va enviar la moto contra una paret. El noi mort, la noia malferida a l’hospital. Sola. No volia la mare. Els metges no hi veien remei, però ells i les infermeres van caure davant el magnetisme i l’encís de la noia. Que empitjorava d’hora en hora. Que somreia a l’adversitat, al destí que imaginava inexorable. Perquè era conscient de la situació que es reflectia en els rostres de qui volia protegir-la d’aquest destí, de l’adversitat.
La Mort la observava des del primer moment. Va oblidar-se. Va caure en l’embruixament, el magnetisme, l’encant de la noieta. Li endevinava el pensament, ja que les paraules estaven engarjolades en una boca malmesa. Li endevinava que per ella encara no havia arribat el temps del gran viatge. La Mort, embruixada, va reflexionar uns instants. Va fer com la noia ansiejava. La vida.
La va deixar sola amb el seu “charme” però en arribar a la sortida la va mirar i va dir: “No sap el què li espera”.
La noia va suportar els canvis a la família. Els pares divorciats, la mare ajuntada amb un personatge fastigós. La vida feta una misèria per la noia amb charme de 17 anys. Les disputes eren moneda corrent entre mare i amant. Aquest, més d’una vegada, va ficar-se al llit de la noia amb una sola intenció mentre la mare tancava els ulls. De l’amor només va conèixer la violació. Després la fugida.
La noia amb “charme” va desaparèixer i es va afegir a una colla de nois i noies, perduts com ella, i van ocupar una casa abandonada. Uns mesos. Un noi amb moto la va instar a donar un tomb per la ciutat. Un auto va sortir a tota velocitat d’un carrer estret i va enviar la moto contra una paret. El noi mort, la noia malferida a l’hospital. Sola. No volia la mare. Els metges no hi veien remei, però ells i les infermeres van caure davant el magnetisme i l’encís de la noia. Que empitjorava d’hora en hora. Que somreia a l’adversitat, al destí que imaginava inexorable. Perquè era conscient de la situació que es reflectia en els rostres de qui volia protegir-la d’aquest destí, de l’adversitat.
La Mort la observava des del primer moment. Va oblidar-se. Va caure en l’embruixament, el magnetisme, l’encant de la noieta. Li endevinava el pensament, ja que les paraules estaven engarjolades en una boca malmesa. Li endevinava que per ella encara no havia arribat el temps del gran viatge. La Mort, embruixada, va reflexionar uns instants. Va fer com la noia ansiejava. La vida.
La va deixar sola amb el seu “charme” però en arribar a la sortida la va mirar i va dir: “No sap el què li espera”.
dissabte, 22 de maig del 2010
Caprici
La Mort vigilava l’home. L’home no temia la Mort ja que gaudia d’una perfecta salut segons va dir-li el metge. Que va veure l’analítica i el va palpejar de dalt a baix. Va marxar content cap a l’esposa que l’esperava al bar de l’hospital. Va somriure en veure el rostre tranquil de l’home que estimava. Van anar junts cap a casa i van obrir una ampolla de xampany. La van beure desitjant que la sort continués al ritme del temps.
Però la Mort el seguia d’a prop. Pura intuïció. Tanmateix en veure que continuava l’agradable sintonia de l’home amb la vida se’n va anar cap a altres indrets. On més la necessitaven. Amb la intenció de tornar. L’atreïa la tranquil.la bonhomia de l’home en parlar. I en discutir quan els altres s’enfurismaven per poca cosa. Aquella intuïció la va fer revenir. Per veure forta tristesa a la família. L’esposa era morta. L’home, la va plorar llargament. I, poc a poc, va retornar al seu tarannà habitual. Parlava amb tothom i no li faltava l’esperit per explicar una i mil coses.
Un dia, la malaltia. La Mort era al costat i se’l mirava enmig de família i amics. Un caprici de la Mort. Va insinuar a l’agonitzant, que volia viure, un tracte d’amics, que no eren. L’home la va escoltar. La Mort li va dir que viuria, ja que preferia la salut, a canvi de parlar i parlar. Explicar fets de la seva vida, dels avantpassats. D’allò que volgués. L’home va acceptar. I va començar a explicar.
Amb veu parsimoniosa, dels besavis, que van tenir onze fills i ella, la Mort, se’n va emportar set o vuit, no recordava bé la història. Després els avis, els pares, la feina, la fortuna, els casaments, els viatges a la platja. La Mort badallava de vegades. Els pares i els seus germans. Tots amb carrera universitària . Un escriptor famós. Un investigador de cel.lules. Una amazona que guanyava premis d’equitació. La Mort s’adormia. L’home continuava. Mentre menjava. Dormia poc i parlava en somni. La Mort s’absentava de tant en tant. Tornava per escoltar les banalitats de la vida i la incessant veu monòtona. Que ja l’avorria. La cansava. Però el seu caprici... Fins que un dia, irritada i nerviosa, mentre fugia, va exclamar:
--Oh, no!. Prou! Prou!.
Però la Mort el seguia d’a prop. Pura intuïció. Tanmateix en veure que continuava l’agradable sintonia de l’home amb la vida se’n va anar cap a altres indrets. On més la necessitaven. Amb la intenció de tornar. L’atreïa la tranquil.la bonhomia de l’home en parlar. I en discutir quan els altres s’enfurismaven per poca cosa. Aquella intuïció la va fer revenir. Per veure forta tristesa a la família. L’esposa era morta. L’home, la va plorar llargament. I, poc a poc, va retornar al seu tarannà habitual. Parlava amb tothom i no li faltava l’esperit per explicar una i mil coses.
Un dia, la malaltia. La Mort era al costat i se’l mirava enmig de família i amics. Un caprici de la Mort. Va insinuar a l’agonitzant, que volia viure, un tracte d’amics, que no eren. L’home la va escoltar. La Mort li va dir que viuria, ja que preferia la salut, a canvi de parlar i parlar. Explicar fets de la seva vida, dels avantpassats. D’allò que volgués. L’home va acceptar. I va començar a explicar.
Amb veu parsimoniosa, dels besavis, que van tenir onze fills i ella, la Mort, se’n va emportar set o vuit, no recordava bé la història. Després els avis, els pares, la feina, la fortuna, els casaments, els viatges a la platja. La Mort badallava de vegades. Els pares i els seus germans. Tots amb carrera universitària . Un escriptor famós. Un investigador de cel.lules. Una amazona que guanyava premis d’equitació. La Mort s’adormia. L’home continuava. Mentre menjava. Dormia poc i parlava en somni. La Mort s’absentava de tant en tant. Tornava per escoltar les banalitats de la vida i la incessant veu monòtona. Que ja l’avorria. La cansava. Però el seu caprici... Fins que un dia, irritada i nerviosa, mentre fugia, va exclamar:
--Oh, no!. Prou! Prou!.
dissabte, 15 de maig del 2010
La Dama inútil
La gent mor en paisos miserables
La Dama no aconsegueix la mort de ningú als paísos rics.
La tracten “d’inútil”.
Es transforma en sirena per conquerir l’home més sa per donar-li la mort.
Potser alcohol, més auto a tota velocitat cap al mar.
La Dama inútil, convertida en sirena, es queda al mar amb ell.
La Dama no aconsegueix la mort de ningú als paísos rics.
La tracten “d’inútil”.
Es transforma en sirena per conquerir l’home més sa per donar-li la mort.
Potser alcohol, més auto a tota velocitat cap al mar.
La Dama inútil, convertida en sirena, es queda al mar amb ell.
dissabte, 8 de maig del 2010
La platja
Una sirena pren el sol a la platja cada dia des que comença l’estiu.
El noi al mes d’agost.. La sirena és una noia bellíssima. Entra a l’aigua al capvespre i se’n va. El noi l’admira i pregunta qui és. Es una sirena que pren el sol –li contesten. Se n’enamora.
Junts tot el dia.
Un capvespre, agafat per la mà, la sirena se l’enduu mar endins. Es cansa. S’ofega i es desperta.
La vol agafar, vol veure-la. Surt de la cambra, passa davant del bar. L’amic li demana que es quedi a prendre un refresc. Ell marxa corrent.
Un altre company pregunta on va i l’amic respon:
--Empaita un somni!
El noi al mes d’agost.. La sirena és una noia bellíssima. Entra a l’aigua al capvespre i se’n va. El noi l’admira i pregunta qui és. Es una sirena que pren el sol –li contesten. Se n’enamora.
Junts tot el dia.
Un capvespre, agafat per la mà, la sirena se l’enduu mar endins. Es cansa. S’ofega i es desperta.
La vol agafar, vol veure-la. Surt de la cambra, passa davant del bar. L’amic li demana que es quedi a prendre un refresc. Ell marxa corrent.
Un altre company pregunta on va i l’amic respon:
--Empaita un somni!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)