L’home optimista afirma rotundament: “Res no ha de ser estèril a la vida. Ni les experiències penoses ni el temps perdut”.
---
Ve l’amic i conta: “La meva vida és una història. No com la coneixen els altres, sinó com jo he après a contar-la.
---
L’home explica: “Si les dones i els homes compressin un llibre en lloc d’un bitllet de loteria, penso que la societat hi sortiria guanyant. No l’Estat, gran depredador i promotor de somnis pràcticament impossibles”.
---
L’amic afrancesat em diu: “He llegit un llibre de La Bruyère i no he pogut resistir de traduir una frase, tan justa, tan plena de sentiment, que te la lliuro: “El plaer més delicat és el de fer-ne als altres”.
---
Fa anys que estan casats: “Jo de tu –diu l’home a l’esposa amb un excés de sinceritat—guardaria les meves cendres per exclamar de tant en tant: “Ara, al menys la cosa és clara. Això és el que has estat sempre”.
dissabte, 26 de juny del 2010
dissabte, 19 de juny del 2010
La veu de l'home
Un gran aficionat a la lectura comenta haver llegit un conte, escrit en primera persona per una noia i que comença així: “És difícil la vida després de l’error inevitable d’haver nascut” , “I com acaba? –pregunto--. “La solitud, company, la solitud”.
---
Diu l’home: “De jove, contemplar una bella noia és un regal assequible. De gran és un sospir que no té ressò”.
---
Com si ho afirmés un metge: “Un malalt incurable pot començar a riure’s de la vida”.
---
Diu l’home: “De jove, contemplar una bella noia és un regal assequible. De gran és un sospir que no té ressò”.
---
Com si ho afirmés un metge: “Un malalt incurable pot començar a riure’s de la vida”.
dissabte, 12 de juny del 2010
La veu de l’home
L’home dubta. “No sé què és pitjor; fer preguntes idiotes a un idiota o intel.ligents a un imbècil.
--
L’home solter afirma: “Hi ha matrimonis de conveniència i matrimonis d’inconveniència
--
l’amic explica:”Llegeixo diaris, miro la televisió i arribo a la conclusió que niingú –ja pots imaginar a qui em refereixo—no vol canviar el món. Tots volen dominar el món i les seves riqueses. Ai!, dels països que no en tenen”.
--
L’home ha reflexionat i m’explica: “La vida de l’home està mal encarada: Hauria de començar amb un réquiem i acabar amb una canço de bressol!
--
L’home solter afirma: “Hi ha matrimonis de conveniència i matrimonis d’inconveniència
--
l’amic explica:”Llegeixo diaris, miro la televisió i arribo a la conclusió que niingú –ja pots imaginar a qui em refereixo—no vol canviar el món. Tots volen dominar el món i les seves riqueses. Ai!, dels països que no en tenen”.
--
L’home ha reflexionat i m’explica: “La vida de l’home està mal encarada: Hauria de començar amb un réquiem i acabar amb una canço de bressol!
dissabte, 5 de juny del 2010
Civisme
La ruïna era total. L’home desesperat. La fàbrica de motors d’automòbil tancada per les autoritats a petició dels bancs. Els bancs no li obrien les portes. Milers d’apartaments vora el mar sense comprador. Treballadors de les ja no seves empreses l’empaitaven pel carrer. Els jutjats el citaven cada dia. L’home no sabia cap a on girar-se. A més l’esposa l’havia abandonat. Ella que tant presumia de marit multimilionari. Ell que li comprava joies i vestits. La filla no el volia veure. El fill petit s’avergonyia del pare. El gran el posava en ridícul. L’home no tenia amics.
Amb els pocs diners consultava advocats. Que li donaven solucions inversemblants i embutxacaven els diners. L’home vivia en un petit hotel. Una cambra amb llit de monja. Sense més equipatge que una maleta. Hi amagava unes monedes d’or. Un revòlver sense munició. Un rellotge espatllat. Un despertador vell. Uns guants nous enmig de l’estiu. Tot el seu món. L’home lluitava contra el seu món. I perdia. Com tot allò que havia perdut. En un no-res. Com de la nit al dia. No podia dormir. Ni podia viure.
Per això va decidir. En sentir-se sol va decidir. Perquè encara podia decidir. En un carreró llunyà tenia un cotxe. Vell, atrotinat. Potser el primer que va comprar el matrimoni en un aniversari. Oblidat. Però valent. L’home a dins perquè havia decidit. El va portar cap a fora ciutat. Un camp obert. Havia estat un bosc esplèndid amb vells arbres. Per la seva ordre tallats. També per fer habitatges. L’home sol enmig de la calor.
Per fer el què havia decidit.
El què havia decidit era donar-se la mort. Igual que en un film de gàngsters. Vist amb l’esposa que digué fredament: “quina manera de morir. Gens elegant. Ufff!”. L’home no se sentia elegant. No redubtava la mort. Un tub per agafar el gas i portar-lo al cotxe. Totes portes i /finestres tancades. Ell a dins. Aclucats els ulls. Uns instants. Perquè va mirar qui havia obert la porteta. Qui havia obert la porteta li va dir que sortís de l’auto. Amb una estranya autoritat. L’home va contestar “no et conec. Fora d’aquí!”. La Mort va parar el motor. “La que busques sóc jo”.
L’home la va mirar espaordit. No és igual cercar-la que trobar-la al davant, va pensar. Va dir “què vols?. Vens per emportar-me?”. La Mort va somriure. “Bah!” va fer. “Bah, què?” “Ets un imbècil”. “Per què insultes”. Escolta: “Ho tenies tot. Ho has perdut tot. I, ara, tranquil, ;vols marxar”. “I què?” “No és el teu moment”. “Ah, no?”
La Mort el va agafar pel braç i li va dir: “Fins ara et foties de tot. Ara has de provar altra cosa”. “Ah, si?·. “Sí, a treballar com els altres!”.
Amb els pocs diners consultava advocats. Que li donaven solucions inversemblants i embutxacaven els diners. L’home vivia en un petit hotel. Una cambra amb llit de monja. Sense més equipatge que una maleta. Hi amagava unes monedes d’or. Un revòlver sense munició. Un rellotge espatllat. Un despertador vell. Uns guants nous enmig de l’estiu. Tot el seu món. L’home lluitava contra el seu món. I perdia. Com tot allò que havia perdut. En un no-res. Com de la nit al dia. No podia dormir. Ni podia viure.
Per això va decidir. En sentir-se sol va decidir. Perquè encara podia decidir. En un carreró llunyà tenia un cotxe. Vell, atrotinat. Potser el primer que va comprar el matrimoni en un aniversari. Oblidat. Però valent. L’home a dins perquè havia decidit. El va portar cap a fora ciutat. Un camp obert. Havia estat un bosc esplèndid amb vells arbres. Per la seva ordre tallats. També per fer habitatges. L’home sol enmig de la calor.
Per fer el què havia decidit.
El què havia decidit era donar-se la mort. Igual que en un film de gàngsters. Vist amb l’esposa que digué fredament: “quina manera de morir. Gens elegant. Ufff!”. L’home no se sentia elegant. No redubtava la mort. Un tub per agafar el gas i portar-lo al cotxe. Totes portes i /finestres tancades. Ell a dins. Aclucats els ulls. Uns instants. Perquè va mirar qui havia obert la porteta. Qui havia obert la porteta li va dir que sortís de l’auto. Amb una estranya autoritat. L’home va contestar “no et conec. Fora d’aquí!”. La Mort va parar el motor. “La que busques sóc jo”.
L’home la va mirar espaordit. No és igual cercar-la que trobar-la al davant, va pensar. Va dir “què vols?. Vens per emportar-me?”. La Mort va somriure. “Bah!” va fer. “Bah, què?” “Ets un imbècil”. “Per què insultes”. Escolta: “Ho tenies tot. Ho has perdut tot. I, ara, tranquil, ;vols marxar”. “I què?” “No és el teu moment”. “Ah, no?”
La Mort el va agafar pel braç i li va dir: “Fins ara et foties de tot. Ara has de provar altra cosa”. “Ah, si?·. “Sí, a treballar com els altres!”.
dissabte, 29 de maig del 2010
Charme
La noia tenia “charme”, com li havia repetit un pretendent de qui va estar enamorada als 14 anys. Ella li va preguntar què volia dir i ell li va explicar: “encant”, “embruixament”, “il·lusió”, “magnetisme”, “sortilegi”... Calla, calla, va dir la noieta amb ulls contents i amb cert orgull. Van passar els anys, pocs, i el noi francès va retornar al seu país, deixant a la noia amb “charme”.
La noia va suportar els canvis a la família. Els pares divorciats, la mare ajuntada amb un personatge fastigós. La vida feta una misèria per la noia amb charme de 17 anys. Les disputes eren moneda corrent entre mare i amant. Aquest, més d’una vegada, va ficar-se al llit de la noia amb una sola intenció mentre la mare tancava els ulls. De l’amor només va conèixer la violació. Després la fugida.
La noia amb “charme” va desaparèixer i es va afegir a una colla de nois i noies, perduts com ella, i van ocupar una casa abandonada. Uns mesos. Un noi amb moto la va instar a donar un tomb per la ciutat. Un auto va sortir a tota velocitat d’un carrer estret i va enviar la moto contra una paret. El noi mort, la noia malferida a l’hospital. Sola. No volia la mare. Els metges no hi veien remei, però ells i les infermeres van caure davant el magnetisme i l’encís de la noia. Que empitjorava d’hora en hora. Que somreia a l’adversitat, al destí que imaginava inexorable. Perquè era conscient de la situació que es reflectia en els rostres de qui volia protegir-la d’aquest destí, de l’adversitat.
La Mort la observava des del primer moment. Va oblidar-se. Va caure en l’embruixament, el magnetisme, l’encant de la noieta. Li endevinava el pensament, ja que les paraules estaven engarjolades en una boca malmesa. Li endevinava que per ella encara no havia arribat el temps del gran viatge. La Mort, embruixada, va reflexionar uns instants. Va fer com la noia ansiejava. La vida.
La va deixar sola amb el seu “charme” però en arribar a la sortida la va mirar i va dir: “No sap el què li espera”.
La noia va suportar els canvis a la família. Els pares divorciats, la mare ajuntada amb un personatge fastigós. La vida feta una misèria per la noia amb charme de 17 anys. Les disputes eren moneda corrent entre mare i amant. Aquest, més d’una vegada, va ficar-se al llit de la noia amb una sola intenció mentre la mare tancava els ulls. De l’amor només va conèixer la violació. Després la fugida.
La noia amb “charme” va desaparèixer i es va afegir a una colla de nois i noies, perduts com ella, i van ocupar una casa abandonada. Uns mesos. Un noi amb moto la va instar a donar un tomb per la ciutat. Un auto va sortir a tota velocitat d’un carrer estret i va enviar la moto contra una paret. El noi mort, la noia malferida a l’hospital. Sola. No volia la mare. Els metges no hi veien remei, però ells i les infermeres van caure davant el magnetisme i l’encís de la noia. Que empitjorava d’hora en hora. Que somreia a l’adversitat, al destí que imaginava inexorable. Perquè era conscient de la situació que es reflectia en els rostres de qui volia protegir-la d’aquest destí, de l’adversitat.
La Mort la observava des del primer moment. Va oblidar-se. Va caure en l’embruixament, el magnetisme, l’encant de la noieta. Li endevinava el pensament, ja que les paraules estaven engarjolades en una boca malmesa. Li endevinava que per ella encara no havia arribat el temps del gran viatge. La Mort, embruixada, va reflexionar uns instants. Va fer com la noia ansiejava. La vida.
La va deixar sola amb el seu “charme” però en arribar a la sortida la va mirar i va dir: “No sap el què li espera”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)