Va néixer a la tardor quan la nit s’allarga, la terra prepara el repòs i el cel tanca, a poc a poc, els horitzons. Va néixer sota els millors auguris, desitjada, en família unida, afectuosa, serena. Va néixer i van passar els anys i si de petita va ser llesta, de jove assenyada i de gran extremadament conscient.
La noia intel.ligent va estudiar la ciència dels llibres i va aprendre l’experiencia de la vida. La noia intel.ligent practicava l’art poc conegut i menys aplicat d’escoltar en tot moment i de parlar el mot precís i necessari. La noia exigent no cessava d’analitzar el sentiment, d’esbrinar el pensament. I així es feien llargs els jorns i es feien llargues les nits.
La noia intel.ligent no era feliç i les repetides lloances “és tan intel.ligent”, “una noia que farà una bona carrera”, “quin esperit tan viu”, “sort d’ella que ho sap tot”, li deixaven el cor ferit, l’enteniment contrariat i l’ànima confusa.
A tantes lloances , la noia intel.ligen va contestar afligida:
--¿Per què em serveix la intel.ligència? ¿Només per comprendre la banalitat del món?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada