Sorpresa

L’esposa té un amant. El marit ho ignora i, aparentment, és feliç. Fa deu anys que es va casar amb la noia més bonica de totes les amigues de la universitat. El festeig va ser curt perquè ja es coneixien. El matrimoni tenia un pis gran en un lloc cèntric i amb totes les comoditats. Anaven sovint a concerts, al teatre i a sopars amb amics. Entre els amics, ara, hi havia l’amant. Abans només era un amic. Res no semblava pertorbar la vida tranquil.la del matrimoni. Ni abans ni ara.

L’esposa i l’amant estaven fortament enamorats. L’escenari era sempre el mateix, la casa d’un amic generós que s’absentava sovint per anar amb el seu amant, un jove que també era amic abans de ser l’amant. Aquest tenia un piset acollidor i allí era on l’esposa i el company d’afers sexuals, als quals no mancava un allau de sentiments més al descobert, passaven les hores agradables. Mirant, de tant en tant, el rellotge per evitar sorpreses desagradables.

Un dia, l’amic es va posar malalt i l’esposa i l’amant van decidir, per primera vegada, trobar-se a la casa familiar. El marit treballava tard el vespre i tornava just a l’hora de sopar. Els amants al llit en plena festa major, oblidada tota la resta. Però, l’atzar, que no sempre fa bé les coses, va voler que el marit arribés molt d’hora i trobés la parella sobre el llit amb cares de plaer. Que van esdevenir de sorpresa i angoixa. El marit, desconcertat, després angoixat. Tot ell sever. La parella se’l mirava amb espant. Més quan el marit es va posar la mà a la butxaca. La parella atemorida va tapar-se amb el llençol. Por per les seves vides. El marit va treure un mocador i es va posar a plorar.

Sortida i tornada?

Matrimoni com tants d’altres. Uns anys de felicitat. Uns llargs anys de tedi. L’home amb barba i la noia seriosa s’havien casat després d’un temps de cohabitació ben aprofitada. Ell tenia una feina que li agradava i sempre havia estat content. La noia tenia una feina poc agradosa i procurava estar contenta. Vivien en harmonia. Al llit, a la taula, en estudiats viatges. Però van arribar els anys de tedi. Ni al llit, ni a la taula i acabats els viatges.

Viatges també del matrimoni que vivia en la mateixa ciutat, en carrers poc allunyats.

L’home no portava barba i la dona era d’extrema gentilesa. Vivien en harmonia. Al llit, a la taula, en estudiats viatges. Fins els anys de tedi. Un dia l’home amb barba va dir a la noia seriosa: marxo per sempre. La noia gentil va plorar i va pensar ja tornarà. A l’altre carrer poc allunyat, la dona d’extrema gentilesa va dir a l’home sense barba: marxo per sempre. L’home sense barba va retenir les llàgrimes i va pensar ja tornarà.

Per la dona abandonada i l’home abandonat, els carrers semblaven tan buits com les seves vides. El cinema els avorria, els vells companys els havien oblidat. La televisió no la miraven. Sortien a passejar. Un dia, amable salutació en creuar-se per la vorera estreta. Unes paraules un altre dia. Un cafè dies després amb agradable diàleg. La primera cita. I les altres cites. Eren l’home amb barba i la dona d’extrema gentilesa. Que ja anaven junts. Van trobar els anys de felicitat. D’allà on havien sortit no van tornar.

Striptease

Els adolescents de setze disset anys estaven intrigats per les qüestions del sexe. Sexe airejat com si fos una papallona que dona tombs per entrar per la finestra tancada. Aquesta lírica idea va ser llençada als companys pel més eixerit de la colla d’estudiants. I va proposar anar a un local de striptease per veure d’aprop l’objecte de les intrigues. Van anar al barri calent. Al local més a l’abast de les butxaques. Es van situar al costat de l’escenari i van mirar. Decepció per a tots. Excepte per al noi tímid que va admirar una noia rossa d’ulls negres que va somriure a la seva mirada.

Vençuda la timidesa, hi va tornar sol. El somriure de la noia rossa d’ulls negres alimentava l’atracció del noi que hauria volgut més d’allò que somiava. Però el somni es va enretirar pels exàmens propers. La retirada va obrir el pas a l’oblit. Va arribar el futur. La carrera, l’enamorament de la dona de la seva vida. El casament. Els fills. El treball frenètic. El desencís de la vida quotidiana. Els anys. Quants en van passar Quants per arribar al record de la noia rossa d’ulls negres de l’striptease

L’striptease havia perdut preu en la vida sexual fins i tot d’homes solitaris. La curiositat va vèncer la timidesa d’aquell noi, ara home cansat. Va anar pels mateixos indrets. Va entrar i sortir de locals fatigats pels anys.. Però en un d’ells va veure. Va veure la noia rossa d’ulls negres. Maquillatge excessiu per ocultar arrugues. Vermell insultant als llavis. Li va parlar. La va convidar i va parlar. La mútua decadència els va portar a la trista habitació de la noia rossa d’ulls negres.

El vestit

Una tradició familiar com tantes tradicions.

La família la respectava des de generacions.

Les noies de la família esperaven la tradició.

Això volia dir que esperaven el casament.

El nuviatge les esperava. El noi escollit també.

Llargues nits per a elles, dies de desesper curts.

Les hores de festeig, sempre primers temps.

Parlaven, discutien, feien plans pel casament.

Poques noies arribaven verges al matrimoni.

Algunes, poques, arribaven verges al matrimoni.

Les noies amb boja il.lusió pel vestit de bodes.

El vestit venia de lluny, més enllà de la besàvia.

El vestit a l’armari, embolcallat per les bestioles.

Airejat i perfumat dies abans de les noces.

La noia escala avall amb vestit de princesa.

Princesa àvida de mirades d’admiració.

Que eren moltes, amb els anhels de felicitat.

El nuvi també, amb ganes de traure el vestit.

Vestit per al pròxim casament per fer princesa.

Era família nombrosa de molts casaments.

Que se cel.lebraven amb gran pompa i deliri.

La noia no tenia aficions matrimonials.

Ni consells de la mare. Consells de l’àvia.

Consells de les tietes, totes casades i princeses.

Res a fer. Ni monja ni casada, repetia la noia.

Ni nuviatge ni somnis de mare amb filles.

Filles per casar amb el bell vestit de núvia

Era feliç amb els llibres de la biblioteca.

Era feliç amb les brodaries fines i delicades.

Era feliç amb les passejades romàntiques.

Només un desig que va dir a la tieta preferida.

Al cap de més anys realitat d’aquest desig.

Ser enterrada amb aquell magnífic vestit.

Un dinar de Nadal

El patriarca dictador. Cinc fills, tres dones i dos homes. Tots casats. Excepte el fill petit. Que va fugir de la casa feia anys. Rarament acudien a la mansió del patriarca. Només per Nadal. La cuinera preparava un festí. El patriarca no volia nets perquè no tolerava els crits dels pares ni els plors del nens. El fill petit, cosa rara, assistia al banquet de Nadal des de feia tres anys. Amb desgana perquè sempre acabava amb disputes. Amb el pare i els germans i l’esposa del fill gran.

Primer les abraçades i els petons. El vi generós ofuscava l’escàs afecte entre els assistents. Sempre era així, amb les imposicions del Patriarca dictador que contribuïa al desordre. La dona del germà gran es disputava amb les cunyades. El segon fill volia calma i els seus laments es perdien sota les veus agudes de les dones. La pròpia esposa el feia callar. Es refugiava, com els altres, en l’alcohol. Tots es disputaven l’herència, tots volien fer mèrits davant del Patriarca que detestaven. Mai havia tingut paraules amables, mai una carícia. Sempre l’amenaça, sempre el càstig. Tots ho pensaven i per això la disputa per minúcies. Per això tots cridaven. En un esvalot esgarrifós entre ells. L’acusació als llavis. Els ulls en sang d’irritació Només el fill petit, ple de fàstic manifest, optava pel silenci. Menyspreu en la mirada. Volia fugir però la temptació del final el mantenia, observador estoic, el mantenia clavat a l’extrem de la taula. La vella mare repetia una i altra vegada que era Nadal, que era dia de pau, que tots eren família.

El patriarca li va clavar una bufetada i li va dir que callés o anés a la cambra a plorar.

I, sense importància, la bullícia continuava. Herència, diners, finques, la mansió esplèndida. Qui cridava més. Tan insuportable que el fill petit va sortir.

Però va tornar. La Dama Negra l’acompanyava. La cridadissa continuava i el Patriarca se’n reia i gaudia de l’espectacle odiós. El súmmum. El germà petit va treure de sota l’abric una metralleta i els trets, després d’uns instant de brogit, van imposar el silenci espantós de l’agonia i de la mort. Tots, el primer va acabar amb la riota del Patriarca. Els altres amb la cara sobre l’àpat refredat o tombat sobre una espatlla inerme. Tanta sang en el terra que la Dama Negra, amb fàstic, va anar cap a la porta.. El germà petit amb la mirada barreja d’estupor i plaer. Tota la família immòbil. La Dama amb mirada joiosa. Va observar el germà petit i li va dir:

--Gràcies per l’ajuda!