Confiats

Les petites gotes van caure el migdia d’un dissabte d’agost. Els milions de turistes que estiuejaven a la platja com aquells que visitaven les meravelles del món les van jutjar inofensives. Amb veu unànime van exclamar: “és un ruixat d’estiu!”.

Ningú no va comprendre que era l’inici de la segona i última edició del diluvi universal.

El cercle

L’home estava en un lloc desconegut.
L’home no sabia on era el lloc desconegut.
No hi havia ningú en el lloc desconegut.
L’home va mirar a l’entorn i tot era igual.
L’home va caminar pel lloc desconegut.
L’home volia trobar un lloc conegut.
En no conseguir-ho va caminar endavant.
Primer endavant, després endarrere.
Tot era igual. Tot era un lloc desconegut.
Va anar més lluny, va caminar endavant.
Li semblava que hi havia més claror.
Caminar i caminar, sempre caminar,
Dies de caminar. La veu venia d’enlloc.
La veu que venia d’enlloc el feia caminar.
Tot era igual. Parets blanques Encegaven.
Una mirada i caminar. Una mirada només.
Havia de caminar. Segur que donava tombs.
Li semblava que el seu món era donar tombs.
I així era el temps. Però no sabia quant temps.
I així era el temps. El temps de trista angoixa.
Caminava angoixat. La veu el feia caminar.
Se sentia cansat. Les parets blanques. I la veu.
Caminar i caminar. Sempre caminar.
Va veure una silueta llunyana, difuminada.
L’home es va apropar. La silueta quieta.
La silueta l’esperava. Per l’home la salvació.
La dona del somni l’esperava. Era la salvació
La dona li donà la mà i l’home va agafar la mà.
Van caminar arran de parets blanques.
Caminar era el destí de l’home i de la dona.
No van deixar de donar tombs. De caminar.

Dormiment

De petit, el nen, no dormia per culpa del pare.
El pare era fanàtic del esport i del futbol.
Volia que el fill fos un gran futbolista.
A les cinc de cada matí per a l’entrenament.
Anys sense afició. Anys per l’esport el matí.
El noi volia dormir i el pare no el deixava.
La seva afició era el dormir i no el deixaven.
El pare va morir i el fill pensava descansar.
La mare igual que el pare no el deixava.
Una vida sense dormiment era un vida trista.
L’home sempre estava trist per no dormir.
La mare va morir i el fill pensava descansar.
Ja despert abans de que cridés el despertador.
Anava a dormir tard però ell despert tant d’hora.
Meticulós escrivia cada dia les hores de son.
Va omplir moltes llibretes que tenia guardades.
La noia que festejava es moria sempre de son.
Van viure junts, ell despert, ella amb dormiment.
Van viure junts, dinar, sopar, i fer l’amor.
Es van cansar aviat de la tele i de fer l’amor.
La noia se’n va anar perquè ell sempre despert.
La noia se’n va anar perquè volia dormir.
Ell no la deixava per portar-la a fer fúting.
Ell escrivia a la llibreta les hores de son.
La noia se’n va anar lassa de fúting i de son.
Sol altra vegada també despert de matinada.
Va renunciar al treball, a casa amb la llibreta.
Va renunciar a les llibretes la son li donava son.
Va consultar el llit dels pares més tranquil.
Va contar de memòria les hores perdudes de son.
Es va ficar al llit per a dormir les hores de son.
Volia dormir dies, mesos i anys i no podia.
Despert, va viure tota la vida sense dormir.

Alícia

La va veure, la va conèixer, no podia ser altra.
El devessall de records en un instant desitjat.
El temps enemic havia destruït tants records.
Que retornen per gràcia d’un rostre vist a prop.
No podia ser altra. No podia ser ningú més.
No podia ser ningú més que la bella Alícia.
L’Alícia d’aquell temps sempre primavera.
Primavera amb les flors que donaven aroma.
Amb el vent lleuger que portava frescor al cos.
A l’ànima hi havia l’amor de l’home per Alícia.
L’atzar d’una cantonada troba la bella Alícia.
Quan ell va clamar “oh, tu”, amb el galop del cor.
Quan ell atordit, quan amb el bes el nom, Alícia.
Quan els minuts llargs, el silenci de la dona.
Al silenci de la dona, l’home la passió amagada.
L’espatlla i la mà de l’home. La casa de sempre.
El sol fregava els rostres que acollien la mirada.
La música omplia els cors de goig tendre.
La mà de l’home i la mà de la dona enllaçades.
El sexe tímid que esdevenia foc i cremor.
El sexe que demanava sexe a la recerca del plaer
El plaer inesgotable que volia plaer inesgotable
L’amor rei i l’amor reina que volien regnar.
Dies i anys de sentiments tendres. Dies i anys.
Dies i anys que mossegaven amors i sentiments.
La desfeta de la carícia, de la mà càlida al rostre.
La desfeta de la bellesa, de tot allò que era bell.
Res no era el que havia estat. Res en el present.
La desfeta del present expulsat cap al record.
Alícia va decidir. Alícia de l’home ja record.
“Jo no sóc Alícia. No és el país de les meravelles”

Vindicació

D’enamorats prou n’estaven des de feia anys, l’home d’ull rialler i la dona d’ull negre. L’amor va florir al moment de coneixer-se i el vent va emportar les seves ànimes cap als confins llunyans on el somrís sorgia dels llavis i venia del cor. La paraula era amable i venia del cor. La carícia alenava plaer i venir de tot arreu.

D’enamorats n’estaven, era evident, l’home d’ull rialler i la dona d’ull negre. Els anys que van passar no portaven danys, només les petites arrugues de la vida, visibles sobre la pell, només les absurdes ferides obertes i obligades que no es veien enlloc.

D’enamorats n’estaven. Però la dona d’ull negre va començar a fer retrets a l’home d’ull rialler que se n’anava, que anava a buscar el cor en altres cossos, a córrer el món d’altres plaers.

La dona d’ull negre va unir el renys i l’improperi al retret i cada vegada més. Fins que l’home d’ull rialler, amb veueta encisadora i innocent, va dir:

--No em demanis que t’estimi i a més et sigui fidel.