Dignitat

L’home tenia uns cinquanta anys i sempre havia viscut amb els seus pares.

La Dama Negra rondava pel gran hospital per visitar tots aquells als que posava la mà per primera i última vegada. Tots es resistien al contacte amb irritació o bé, alguns, amb esverada resignació. No volien morir.

L’home treballava de paleta. Amb molta feina aquella últims anys.

L’home havia tingut un horrible accident. Va caure des d’un tercer pis d’un immoble en construcció i es va trencar, entre altres, les vèrtebres de la cervical. Va quedar paralitzat. Podia parlar, escoltar i mirar el sostre. Veure el mar. Pujar a la més alta muntanya. Sempre els mateixos pensaments. D’home que no podia realitzar-los. Mentre va viure a casa dels pares.

La Dama Negra havia passat de llarg després d’haver-lo observat les primeres hores.

L’home va ingressar a un hospital governat per religioses a la mort dels pares. Va quedar sol sense família ni amics.

La Dama Negra l’havia oblidat.

L’home no havia oblidat la Dama Negra des dels primers dies de l’accident. Van coincidir a l’hospital mesos després de ser-hi ingressat. L’home detestava l’hospital. L’ordre que regnava. Sense cap somriure. Ni paraula agradosa- L’home perdia els somnis. Ja no veia el mar. No anava a la més alta muntanya. Ni el petit agraïment per la petita vida que començava a maleir. No volia la vida. Aquesta miserable vida.

La Dama Negra es va assabentar que l’home havia declarat als metges la seva voluntat de morir. Ni viure en aquestes condicions. Amb excuses d’ètica professional, s’hi van negar rotundament. Ho havia pregat a les religioses amb forta convicció i amb raonades justificacions. Després de consultar-ho als bisbes una i altra vegada, les religioses de l’hospital s’hi van oposar amb les raons que venien, segons elles, de dalt de tot.

L’home plorava de ràbia sense acabar les llàgrimes ni la ferma voluntat de morir. Ho va dir a la Dama Negra. Que no va dubtar en veure el seu patiment.

La Dama va tornar amb vials de feno barbital a l’habitació de l’home. Que l’esperava amb anhel i desig del merescut repòs. Va injectar el contingut dels vials al tub del sèrum que alimentava l’home. Que primer va adormir-se després...

La Dama Negra, satisfeta, va exclamar: “carall, que mori dignament!”

La veu de l’home

L’home ve rient i fa:”Acabo de trobar una colla de companys que celebren un comiat de casats.
---
Una noia coneguda diu al seu amor: “Em deixo acaronar per la brisa de les il. lusions abans no arribi l’huracà de la nostàlgia”.
---
Després d’escoltar uns i altres, d’observar, l’amic diu: “Ai de l’home a qui la “moral” ofega l’alegria!”.
---
Psicòleg d’ofici, diu: •Tot home acaba per cansar-se de la “mitologia” personal dels altres”.
---
I també explica: “Què millor que ser sarcàstic amb les persones pedants, auto-satisfetes o nècies?”.
---
Més eficaç la solució vital que ens dona l’home: “El primer signe greu de la decadència hauria de ser la mort”.

Aforismes-breus diàlegs.

Un jove amic m’ha confessat: “La noia que més estimo m’ha preguntat: “De veritat m’estimes”. Està vist, amor i dubte van sempre junts”.
---
Estic pensant –i no puc escollir, diu l’amic-- que és pitjor “Perdre’t a tu, estimada, o perdre’m a mi mateix?”.
---
Només diu: “El matrimoni? Una difícil empresa de felicitat limitada”.
---
L’amic pregunta: “Què pensar d’un home que, caigut a terra, la mà al cor, crida: “No correu, no. Que és un infart!”.
---
Prefereixo la frase d’un enamorat: “M’agrada la foscor perquè amaga tots els rostres menys el teu record”.
---
Parlen de religió i l’escèptic per no dir descregut, diu:”El cel, cementiri de déus i d’àngels de la vetlla adormits”.

La veu de l’home

L’amic arriba i, al poc, em diu: “Els rics també ploren” va ser una frase de moda. D’acord, però tenen mocadors perfumats de seda per eixugar les llàgrimes”.
---

Un cosí llunyà ha estat meditant: “Renunciar des de la infància als ideals –de mica en mica, a poc a poc—i saber-ho, és el miserable itinerari d’alguns éssers humans” “I els altres, els que no se n’adonen?”.
---

No sé quin dels dos enamorats diu: “El nostre amor és el més bell. I vindrà un dia que no tindrem res a dir-nos”.
---

L’home no pot contenir l’exclamació: “Per què carall hi a tanta gent que prefereix la fidelitat a l’amor?”
---

Ës una queixa de l’amic “L’horitzò? Merda de Déu! No és pot anar sempre pel món amb prudència pels mateixos camins”.

El grup

Sempre els mateixos, sempre el mateix grup
Homes solters, un casat, homes divorciats.
Homes de ciutat, de cafès i de restaurants.
De cinemes, de discoteques tranquil.les.
Homes de platja, amb casa a prop de la platja.
El mar la passió i les noies joves nues també.
Només un tenia bella casa enmig dels arbres.
La casa era a mig camí del cim de la muntanya.
Un llarg fi de setmana, tothom lliure i dispost.
Per passar-lo entre els arbres de la muntanya.
El mateix grup, l’esposa del casat i una amiga.
Temps esplèndid, calor i aire de la muntanya.
El foc a terra llança espurnes benvingudes.
Rialles per escoltar els acudits ben coneguts.
L’esposa i l’amiga preparen bona menja.
Amanides i carns regades amb vi generós.
Cançons i rialles sense acudits coneguts.
L’esposa, jove, i l’amiga són de la festa.
La nit és jove, la nit és vella i a dormir.
Son matiners pel passeig enmig del bosc.
Van perduts enmig del bosc i van cansats.
Asseguts sobre les fulles molles reposen.
Reposen i pregunten el plaer de la muntanya.
L’amfitrió parla d’aire pur, de natura i solitud.
Lloc ideal per fer salut i trobar el repòs.
Homes i dones del grup li llancen fulles molles.
Se’n riuen i demanen el camí de tornada.
La casa calenta, la flama i el vi generós.
Llamps i trons i pluja fan tremolar la casa.
Un llamp lluminós i brau cau sobre la casa.
Tot el grup com una torxa mor en cendres.
La cosa és certa perquè jo era un d’ells.