El bes

L’home ja havia passat dels seixanta anys i tenia un dormir molt lleuger. Es despertava cada dia entre les quatre i les cinc de la matinada i, després de beure un vas d’aigua, tractava d’adormir-se. Hi arribava sense dificultat i tenia cada nit el mateix somni. Passejava per la fira del poble, buscava el lavabo on trobava el gat gris i gentil. L’agafava dolçament i el treia abans de rentar-se les mans. Després anava al dormitori i descansava una estona.

La nena —dotze o tretze anys— li acariciava el rostre i el desvetllava amb un somriure. Ell també li somreia i prenia entre les seves les mans de la noieta. S’alçava i la seguia cap a l’aldarull de la fira, caminant juntets cap a la sortida després de comprar una bella joguina que ella prenia amb les boniques mans. Una vegada fora ell besava les galtes de la noieta i cadascú marxava pel seu costat.

Va arribar el dia de l’acomiadament. Ell va agafar el cotxe cap a la capital, però només arribar a l’autovia un altre cotxe es va posar al costat del seu. L home va mirar a l’exterior traient el cap perillosament i els seus ull admirats van veure el rostre de la noieta –que ja no tenia dotze o tretze anys—que l’observava amb ulls enamorats. Aproparen els rostres i va sorgir el bes més tendre, més apassionat que l’home havia mai rebut i donat. Va ser llarg i bell però, com que els autos es van allunyar, ells també s’allunyaren emportant, sobre tot ell, un record meravellós que el perseguia tota la jornada.

L’home va explicar el somni a la seva esposa, que li va preguntar:
--Cada nit?
--Sí, cada nit i cada nit és més deliciós.

L’esposa va fer un crit ofegat de gelosia. Una forta i folla gelosia de que ella mai no havia rebut un bes com aquell. Aleshores va decidir això:

Va aconseguir una nit penetrar en el somni del marit i al moment del bes amb la noieta va donar un cop de volant i, el cotxe estimbat, va fer tres o quatre tombs i es va immobilitzar al peu d’un rierol alegre d’aigua fresca, rodejat de flors de tots colors.

Els nervis

La dona ja no pot suportar la situació. Des de fa temps. Dese fa temps sempre el mateix. Les mateixes coses, els mateixos fets, les mateixes paraules, el mateix malcarat home.

La dona té els nervis desgavellats, tremola, plora, el malson de cada nit, la histèria de tots els jorns. Se li crema el sopar i es crema els dits, l’espòs l’apunyega i a la sala d’urgències només li guareixen les ferides del cos. I altra vegada a casa per no saber on anar, la mateixa situació que no pot suportar des de fa temps.

L’home és mort. A la banyera. La sang se’n va pel foradet fent un glu-glu llaminer mentre l’home cada cop més blanc, més lletós. A bocinets. Molt petits. Amb les tisores de la cuina i les de cosir, amb molta cura com si no volgués fer-li mal.

Uns mesos després, condemnada a vint anys de presó. La dona ja no té nervis, completament sortida d’aquella situació, de les mateixes coses, dels mateixos fets, del mateix malcarat home.

La roca

L’home eixerit i la seva dolça companya eren a la punta extrema de l’illa. Des d’allí veien una roca immensa que emergia de la superfície serena del mar profund. Tots dos van emmudir sacsejats per la força terrible que s’aixecava, aparentment tranquil.la del fons del mar. Tots dos es miraven, delicats i precaris, en el camí amb confús epíleg, en el present inquietant i ferventment estimat. Els llavis volien formar el pensament forjat en els seus esperits.

Mil imatges, brots rars i superbs, giravoltaven com la música inexpressable en el moment únic de la vida. Ella va ser la primera en parlar. La veu li tremolava:

--Aquesta roca infranquejable, dura i violenta, em fa por –va dir.
Ell, fascinat per tanta innocència i ingenuïtat, va respondre:
--A mi també.
Després d’un silenci pertorbador, la dona va preguntar, va preguntar-se:
--És el cor de l’home?

La sentència

L’home i la dona es coneixen des de fa temps. L’home i la dona es veuen de tant en tant quan el cor ho desitja i l’ànima ho vol. Els instants els semblen breus, les nits curtes i el cos en voldria més, però la felicitat no té fi, l’anhel es repeteix, l’avidesa els encén, el deliri és immens.

L’home i la dona no ho saben i de l’amor en treuen el premi fabulós, el triomf, el benefici. I no ho saben.

No ho saben i el seu amor és condemnat el dia que l’home va accedir a la súplica de la dona i li va dir:

--Des d’ara viurem sempre junts.

Badall

L’home d’uns cinquanta anys que només vivia per treballar portava sempre camisa blava amb corbates de diverses tonalitats del vermell. Afirmava: “És el símbol de l’home de negocis realment treballador”. Doncs treballava. Anava de vacances dos o tres vegades l’any “per carregar les bateries”, explicava somrient. Era feliç. Donava felicitat a l’esposa. Perquè l’estimava i n’era estimat. Amb l’amor a penes desgastat pels anys que havien passat volant. Des del dia en que la va conèixer. En la festa d’aniversari de la noia, que preferia l’aniversari al sant, com s’acostuma a fer en país catòlic. Li va dir. Ell d’acord. I amb el somriure als llavis van traspassar alegrement matrimoni, filla gran, fill petit, embaràs de la noia i esperant el naixement.

Van tornar de les vacances d’estiu havent abusat de la carn i del peix. El repòs després d’aquest dies de festa. Que no va anar bé per l’home treballador. En allitar-se la primera nit va fer front a un infart lleuger. El metge li va dir “massa treball”. Es va refer sense problema. I sense pensar que l’infart és el camí de la mort.

La Dama Negra sempre atenta als infarts. Millor quan eren definitius. Aquest no perquè va continuar treballant. A l’empresa de transport. Als supers. A la impremta. I a altres menys importants. De tant en tant, la Dama donava un tomb per l’home de camisa blava. Tot semblava anar-li bé i la dona estava contenta pels plaers nocturns que hi trobava amb ell. La Dama esperava.

L’espera no va ser llarga. Després de dinar. L’home volia fer la migdiada i la dona el va trobar al costat del llit. El metge li va dir: “atenció a l’infart” i també “ha de reduir l’esforç a la feina i... al llit”. Que no li va fer cas. I per això sis mesos després un altre infart. Molt seriós. Tant que no va poder aixecar-se per anar a les empreses. Això va atraure a la Dama Negra.

L’home no reaccionava. La Dama, immòbil. Amb esperança. Per l’home que ja no portava camisa blava. Tothom esperava el moment definitiu, que el metge havia pronosticat. La Dama tenia pressa aquesta vegada. Esperava. L’home empitjorava. L’home va fer un gros i cansat badall i va restar tranquil amb els ulls ben tancats. Va ser l’inici de la recuperació quan la Dama Negra se n’anava exclamant contenta i equivocada

--Apa, un altre!